“A la recerca de brots verds en la direcció equivocada. Breu discurs per a gent que ha renunciat a viure a la Lluna”

Posted: Desembre 14, 2013 in Cinema, Conferències, Decreixement
Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,

fotografia: Teresa RamosConferència

Fotografies: Teresa Ramos

Reproduesc en aquest post el text de la conferència que vaig pronunciar el passat 12 de desembre a la seu de la Fundació Natzaret de Palma. La meva intervenció tenia com a objectiu introduir el debat posterior a la projecció de l’exitosa i premiada pel·lícula “Wall-E” d’Andrew Stanton. L’acte tancava el cicle Cinema i debat sobre “La crisi i les seves conseqüències” que ha estat organitzant la Fundació Natzaret i el Moviment Socioeducatiu Elauvo al llarg del darrer trimestre de l’any.

M’agradaria aclarir en primer lloc que el títol escollit per a la meva intervenció és una contraposició entre la recerca de solucions en la direcció equivocada i la voluntat d’anar a l’arrel dels problemes. Ús l’expressió brots verds en el sentit més comú, com a sinònim d’indicis de recuperació econòmica i de retorn a una certa estabilitat social. Per què afirm que s’està cercant la recuperació econòmica i social en la direcció equivocada? Perquè la recerca de solucions a la crisi es manté dins el marc del creixement econòmic i de les innovacions tecnològiques, sense qüestionar per tant, el marc econòmic, tècnic i social dominants.

I en segon lloc, pens que és necessari explicar el perquè dirigesc el meu discurs a persones què no volen anar a viure a la Lluna. És que tal vegada algú ha plantejat la possibilitat d’anar a viure a la Lluna? De manera directa ningú ho ha fet, però indirectament sí, al manco així es dedueix de l’anunci emès per la NASA, l’Agència Aeroespacial dels Estats Units, d’experimentar la viabilitat de cultius vegetals a la Lluna el 2015. No escapa a ningú que l’objectiu d’aquest experiment és determinar si és viable l’establiment d’una futura colònia terrestre al nostre satèl·lit.

Una vegada superada la reacció de sorpresa front la notícia i contrastada la seva veracitat recercant-la a diferents mitjans, he volgut prendre posició front la ideologia que justifica i dóna suport a aquesta línia d’investigació extraterrestre. Renunciant a viure a la Lluna, estic reafirmant la necessitat d’evitar invertir coneixements, esforços humans i recursos econòmics en la direcció equivocada. És equivocat a més d’immoral desatendre les necessitats reals de la població i renunciar a resoldre la crisi ecològica apostant clarament per preparar la tecnologia que faci factible fugir de la Terra quan ja no sigui habitable. L’adopció d’estratègies tecnològiques i de ciència ficció en res beneficien a la ciutadania ni nord-americana ni mundial, sinó que simplement representen una clara voluntat d’escapisme a la vegada que cerquen eludir fer front a les causes de fons de la crisi multidimensional que ens afecta. Certament darrera la recerca de pseudosolucions absolutament separades dels problemes i de les causes que els provoquen es troba una minoria social de tecnoptimistes que es mostraran favorables als experiments lunars, és la mateixa èlit que està governant el Món i l’està conduïnt cap al col·lapse i la barbàrie!

En aquesta presentació d’avui voldria compartir unes reflexions sobre la necessitat de transformar l’economia i la societat per evitar que la imatge futurista i distòpica d’una Terra deshabitada i sepultada sota una muntanya gegantina de residus acabi essent una trista realitat. M’estic referint naturalment a la història de Wall-E,[1] la pel·lícula d’animació que veurem a continuació.

La ficció cinematogràfica ens mostra una Terra deshabitada a causa de la impossibilitat de la naturalesa per absorbir a través dels seus cicles naturals el volum immens de residus i de contaminació acumulats durant segles de vida consumista i malbaratadora; i ens mostra els humans supervivents vivint despreocupadament a bord d’una nau espacial ocupats en activitats intrascendents, fins que Wall-E, l’únic robot supervivent d’una flota de robots encarregada de descontaminar la Terra, descobreix una planta que ha germinat, un brot verd que representa una nova esperança per a la humanitat, proporcionant la senyal inequívoca que la vida torna a ser possible a la Terra, concedint així a la civilització una segona oportunitat.

Wall-E, brots verds

El nostre viatge és semblant al dels humans de la pel·lícula Wall-E. Només que l’acció de Wall-E se situa en un dels possibles escenaris de futur. Així mentre els humans de ficció retornen a la Terra després d’haver-la enterrada baix una capa espesa de residus, i de saber que les condicions de vida són de bell nou habitables, els humans de carn i ós estam vivint les escenes immediatament anteriors a la pel·lícula, estam enterrant la Terra baix una mar de plàstics i de fems a la vegada que cercam altres cóssos celestes on reproduir artificialment les condicions de vida. Hem sabut recentment que la NASA, l’agència aeroespacial nord-americana, té intenció de plantar els brots verds en la Lluna, el nostre satèl·lit, amb la mirada posada en la seva futura colonització. Segons la noticia publicada la NASA té previst el 2015 plantar naps, alfabaguera i altres herbes a la superfície lunar: “si les plantes germinen, segons la NASA es donaran els factors mediambientals mínims per al creixement normal. Si sobreviuen 14 dies, es demostrarà que també poden brotar en l’entorn de radiació de la Lluna. I si sobreviuen 60 dies es demostrarà que la reproducció sexual, meiosi, es pot produir en l’ambient lunar”.

naus misterioses, viver espacial, sylent running

Aquesta notícia ens situa en una atrevida ficció científica que únicament serveix per engreixar la fe dels tecnoptimistes i desviar l’atenció del que realment ens hauria de preocupar, que és el fet que estam posant en perill la vida a la Terra amb la nostra manera de viure i que no tenim cap Planeta B a la nostra disposició, ni podem confiar en la caiguda de meteòrits que incrementin la matèria disponible. El que ens convendria per tant, és abandonar la ideologia que ens duu a cercar solucions de ciència ficció als nostres problemes, en comptes de centrar tota l’atenció en resoldre les ferides obertes en l’únic planeta en el qual realment hi habitam.

No han estat l’emprempta de l’home a la Lluna ni les promeses de futures colònies lunars les que han fet perdre la Terra de vista, sinó l’excés d’optimisme i de confiança en nosaltres mateixos, i en la capacitat de poder viure indefinidament per damut de les possibilitats del planeta, com ho demostra el fet que consumim actualment en un any la mateixa quantitat de combustibles fòssils que la naturalesa ha produït en un milió d’anys. En només 200 anys, és a dir, en 3 generacions hem consumit la meïtat del petroli que la Terra ha fabricat al llarg de tota la seva vida, uns 4.500 milions d’anys.

Aquesta situació s’ha agreujat especialment des dels anys 70 del segle passat, moment en el qual començàrem a sobrepassar tots els límits, els ecològics, els energètics i també els ètics i morals. Des de llavors ençà per a molts de països no és suficient una sola Terra per garantir el seu ritme de creixement per satisfer les necessitats de producció i consum i de benestar material.

En general podem dir que el mode de vida occidental s’ha construït sobre una gran injustícia global, sobre l’imperialisme econòmic que ha caracteritzat les relacions del Nord amb el Sud, i més concretament sobre l’expropiació i l’explotació econòmica dels recursos naturals i dels serveis ambientals. Aquesta política continuada en el temps ha generat pobresa, dependència i un deute ecològic no reconegut pels països del Nord, molt superior al deute extern. Aquesta política a més ha anat acompanyada d’una colonització cultural i d’una modernització industrial forçosa que ha posat en risc la diversitat natural i cultural del planeta.

La imposició a escala global del productivisme capitalista i del desenvolupisme, juntament amb la desregulació dels mercats i l’extensió d’internet han donat lloc a la Globalització, el nou Món en el qual vivim. La universalització del mode de vida occidental està xocant frontalment amb la crisi econòmica, energètica i amb el canvi climàtic principalment. La promesa de prosperitat i benestar a través de l’extensió del desenvolupament als països del Sud s’ha transformat en un greu problema de dimensions planetàries en el moment en què les grans transnacionals han deslocalitzat la producció i elegit a la Xina, la Índia i altres països emergents per establir les seves fàbriques i abaratar costos contractant mà d’obra barata. En poc anys, aquests països s’han industrialitzat i han crescut econòmicament posant-se a l’alçada dels Estats Units, amb les conseqüències desastroses per al medi ambient. Així la Xina per fabricar els productes d’exportació ja crema actualment la meïtat del carbó que es consumeix a nivell mundial.

Hem confiat la vida pròpia, la de tots i la de la biosfera al progrés material i a la fe cega en el creixement i el desenvolupament. Tenim proves materials a escala global que avançam cap el col·lapse ecològic: el canvi climàtic, l’extinció massiva d’espècies, l’increment de les desigualtats, el sobredesenvolupament humà, l’augment del deute ecològic i de l’expoli dels països del Sud, la fi del petroli barat (a causa de l’assoliment del zènit del petroli), la fi del creixement en una societat concebuda únicament per funcionar amb creixement econòmic.

És imprescindible reconéixer la desvinculació existent entre creixement, benestar i felicitat, quelcom que ja havia percebut el filòsof Iván Illich en la triple crítica que realitzà als sistemes escolar, mèdic i energètic, respectivament. Illich identificà un llindar a partir del qual el creixement era contraproduent ja que generava desigualtats, malestar i infelicitat. A aquest llindar contraintuïtiu a partir del qual els mitjans (en aquest cas el creixement) s’allunyen del seu fi (la igualtat, el benestar i la felicitat), l’anomenà contraproductivitat. La intuïció d’Illich s’ha vist confirmada pels resultats de la major part dels indicadors alternatius al Producte Interior Brut que certifiquen que els beneficis del progrés s’acaben diluïnt en l’espiral del creixement pel creixement.

George Bush pare, (ex president dels Estats Units) a la Cimera de Rio de 1992, tot just ara fa 15 anys, va definir clarament els límits que cap política ambiental podia traspassar, afirmant que “el nostre mode de vida no és negociable”. Aquesta frase memorable en defensa de l’american way of life resumeix el pensament de les èlits polítiques i econòmiques nord-americanes actuals, i la seva forta resistència a transformar l’estil de vida consumista i malbaratador i ecològicament insostenible.

Amb el pas de temps, aquest pensament no ha perdut la seva vigència, sinó més bé el contrari, ja que està en el fons de la gestió de la crisi econòmica global, on les mesures adoptades han seguit una lògica pròpia d’un capitalisme salvatge: socialitzant el deute i privatitzant els beneficis. Aquesta estratègia política tendent a conservar els privilegis dels més poderosos a costa de generar un deute públic que està condemant a la ciutadania present i futura a viure en estats sense benestar, dins un abisme de desigualtats i precarietat infranquejable, on els rics cada vegada esdevenen més rics i neden en l’abundància, les classes mitges són sacrificades i els pobres cada vegada són més pobres. La recessió ha permès al gran capital en extreta aliança amb els governs neoliberals imposar al conjunt de la ciutadania polítiques antisocials de retallades que han suposat la pèrdua de drets i prestacions que s’havien conquerit històricament mitjançant llargues lluites socials.

Vivim baix l’obligació i la tirania de créixer, baix l’obligació de produir i consumir més. La recuperació de l’economia del creixement esdevé així per als governants la única sortida possible a la crisi econòmica, en una sortida cap endavant que duu a caure en l’espiral de l’endeutament i en l’obligació de créixer per retornar els deutes contrets amb els interessos corresponents.

Però a diferència d’altres crisis anteriors, estam en un punt de no-retorn, on ja no hi ha terme mig: hem de sortir de l’economia del creixement, evitant caure en vells cants de sirena, i deixar-nos seduir per pseudosolucions tecnològiques més pròpies de la ciència ficció, o per intentar l’enèsima conciliació entre capitalisme i ecologia… Oblidem-nos de retornar a l’estat del benestar talment l’hem conegut fins ara, car aquest camí està políticament enterrat baix el tel protector d’una estafa col·lectiva, baix la socialització del deute privat causat pel rescat dels bancs i del sistema financer internacional, que paga el 99% de la població, seguint els principis d’una solidaritat perversa i invertida que beneficia només a un 1% de la població, la més rica; tampoc té cap sortida reprendre la idea del desenvolupament sostenible, que mai no ha fet veritable camí perquè s’ha mantingut com a simple expressió integradora i amable, però buida de contingut i incapaç de redreçar el rumb a la deriva, s’ha demostrat en la totalitat dels casos com a una “pastanaga” que ens han posat a davant i que hem anat al darrera, esperançats en què la satisfacció dels desitjos materials donàs com a resultat la solució de tots els mals.

Hem de revertir la situació democràticament, reconduïnt el procés des de baix, col·lectivament, evitant que una minoria continui exercint el control social i imposant polítiques d’austeritat per a la majoria i de saqueig dels fons públics per benefici dels més privilegiats. Si volem aspirar a la justícia social i ambiental, haurem de sortir de l’economicisme i situar a les persones primer, haurem de recuperar el poder que legítimament ens correspon. El moviment dels indignats ja ho digué en el seu moment, situant en el primer pla de l’opinió pública aquesta voluntat d’exercir la democràcia de forma directa amb el lema “no ens representen” dirigit a la classe política.

retallades, Ecologistes en Acció

Malgrat el que pugui semblar, hi ha futur, però només si ens deixam d’aventures galàctiques i començam a posar els peus a terra. Els brots verds no neixen del cel ni venen d’altres galàxies, sinó que provenen en primer lloc del sol, millor dit, de la voluntat d’ajustar el model de producció i consum a la disponibilitat d’energies renovables, al seu aprofitament massiu.

El canvi de rumb comença per solaritzar la societat, per transformar el model energètic i abandonar les energies fòssils, l’energia nuclear i tota la resta de no-renovables. No és gens senzill, però haurem d’aprendre necessàriament a viure sense combustibles fòssils. La substitució de les energies fòssils per energies renovables suposarà moltes avantatges, serà bo pel medi ambient, però també serà una font de creació de nous llocs de feina verds i sostenibles. Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT) a Espanya es poden crear 200.000 llocs de feina en energia solar d’aquí al 2020. La cooperativa de consum d’energia ecològica Som Energia seria un bon exemple d’aquesta desitjable transició energètica.

La transició energètica necessita però completar-se abordant la problemàtica de la mobilitat. Si no som capaços de reduir els desplaçaments privats i els de mercaderies a llarga distància no haurem fet suficient. Això implicarà renunciar al turisme de masses i també a la globalització econòmica. Segurament els grans canvis començaran quan deixem de moure’ns.

La recuperació d’una vida bona i sostenible comença amb una transició energètica, però haurà de continuar necessàriament amb altres transicions ecològiques que ajudin a desglobalitzar l’economia. L’alternativa més clara a la globalització és la localització de la producció i el consum. Certament no partim de zero, ja hi ha experiències locals de transició ecològica. Les ciutats i pobles en transició constitueixen un moviment social comunitari que intenta precisament rompre amb la dependència del mercat global, generant proximitat i autosuficiència, mitjançant una producció i consum local i de proximitat.

decreixement

La desglobalització no serà viable tampoc sense una transició agrícola que permeti passar de la dependència a la sobirania alimentària. Disposar localment dels aliments implica abandonar les grans ciutats i retornar a la terra, estar diposats a cultivar i posar en funcionament horts ecològics comunitaris, retornant als cicles naturals de producció i consum. Al llarg d’aquest camí de transició, haurem de renunciar a menjar tomàtigues tot l’any, però a canvi guanyarem en salut i benestar. És possible rompre amb la tirania dels preus del mercat dels aliments ecològics, evitant intermediaris i comprant directament als productors a través de cooperatives i grups de consum.

La relocalització econòmica és una passa important, però no pas definitiva per a la transició ecològica de l’economia, cal sortir també de l’economia que persegueix únicament els guanys i els beneficis, cercant la riquesa en els béns relacionals[2], universalitzant els valors no monetaris, revaloritzant els treballs gratuïts. En la transició de valors o reavaluació hi juga un paper clau l’educació, entesa de forma integral, més enllà de l’escola i dels anys de formació.

Més ja no pot ser millor per a una societat del postcreixement, que persegueix la deseconomització del temps i de les relacions humanes. Se tractaria de reduir la producció de béns de consum, també anomenats tradicionals i de substituir-los per béns relacionals. La vida relacional s’està obrint camí a través d’iniciatives d’economia social que restableixen la importància de la solidaritat, l’ajuda mútua, les donacions, els intercanvis no monetaris, el troc, la moneda social, la propietat compartida i els bancs de temps. Serà imprescindible també atorgar la màxima importància i visibilitat a l’economia de la cura, als treballs de reproducció social desenvolupats majoritàriament per les dones, i que l’economia convencional tendeix a ocultar i que són fonamentals per a la sostenibilitat de la vida (parir, donar suport emocional, cuidar, atendre i assistir a persones majors, a malalts, gestionar el pressupost domèstic).

Les iniciatives locals poden ser l’inici d’una gran transició ecològica de l’economia si van acompanyades de la pèrdua de pes de les rendes del treball en el manteniment del benestar. Hem de poder aspirar a treballar per viure i no a viure per treballar. En la transició cap a una societat de l’oci creatiu, caldrà donar passes cap a la reducció de la jornada laboral, cap el repartiment del treball existent i cap a la implementació d’una Renda Bàsica de Ciutadania, una renda universal a la qual hi podrà accedir qualsevol persona només pel fet d’existir, que garanteixi una vida digna i que permeti un repartiment més equitatiu dels treballs gratuïts de l’esfera domèstica.

pancarta renda bàsica

Per a la gran transició ecològica que proposam serà necessari definir els límits per damunt i per davall, definir una renda màxima i una renda mínima, com han votat a Suïssa en referèndum el passat mes de novembre i que malgrat no sortir endavant, ha aconseguit el suport del 35% de la població. Aquest és el camí més directe. A Canadà, tots els ciutadans gaudeixen d’una renda bàsica, encara que està finançada amb els doblers de la venda del petroli. La proposta és que la renda bàsica sigui finançada amb els ingressos de la població més rica. En aquest canvi hi guanya el 99% de la població.

La crisi econòmica ha afavorit l’establiment d’una aliança de conveniència entre una minoria que actua per ideologia i de milers de ciutadans que se senten atrets per iniciatives d’economia social per pura necessitat. El repte serà fer de la necessitat virtut, esperar que de l’experiència compartida de viure sense doblers, de l’ajuda dessinteressada, dels lligams comunitaris, sorgeixi una majoria social sensibilitzada que converteixi aquestes pràctiques a petita escala transformi les relacions socials i generi la llavor d’una nova societat relacional on se situin els interessos de les persones primer. Els canvis des de baix hauran d’anar acompanyats també de canvis en les institucions polítiques, per això cal constituir una majoria social disposada a dirigir una gran transició cap a una societat que vulgui viure bé dins els límits ecològics.

A hores d’ara, sembla clar que els nostres problemes no es resoldran delegant en un exèrcit de robots descontaminadors, que la tecnologia no podrà salvar-nos! Però tal vegada l’art sí que ho pugui fer, el cinema, la creativitat, la solidaritat, l’estimació per la vida, la lentitud i l’esperit comunitari… Està en les nostres mans satisfer les necessitats vitals del conjunt de la població dins els límits del planeta, però si aquest acaba essent l’objectiu compartit haurem de fer molt de cas a una sentència d’una tribui d’indis nord-americans que diu que “qui no sap viure en harmonia amb la natura no és digne de viure a la Terra”, tret que volguem menjar naps en la Lluna.


[1] Wall-E són les sigles en anglès de Waste Allocation Load Lifter Earth-Class.

[2] Entenc els béns relacionals en el mateix sentit que els formulà Mauro Bonaiuti, com aquells tipus de béns que no es poden gaudir aïlladament, sinó que es donen en el marc de relacions socials de confiança. Són béns relacionals per exemple, els serveis de cura a les persones, els serveis culturals, artístics i espirituals.

Fonts consultades:

DDVV (2011): Cambiar las gafas para mirar el mundo. Madrid, Libros en Acción.

DDVV (2010): La cooperación internacional para el desarrollo. València, Universitat Politècnica de València, p.14 de l’edició en línia consultada a http://www.upv.es/upl/U0566378.pdf,

Ara.cat (02/12/2013) “La NASA plantarà naps i alfàbrega a la Lluna el 2015”: http://www.ara.cat/societat/NASA-plantara-naps-alfabrega-lluna_0_1040296188.html

Entrevista a Carlos Taibo: http://elnuevofigaro.com/blog/2013/12/03/carlos-taibo-hay-que-buscar-una-salida-global-al-capitalismo/

Entrevista a Florent Marcellesi: http://www.lamarea.com/2013/12/04/florent-marcellesi/

La Vanguardia, “El consumo de energía se ha triplicado en los últimos 60 años” http://www.lavanguardia.com/medio-ambiente/20110414/54141201400/el-consumo-de-energia-en-el-mundo-se-ha-triplicado-en-los-ultimos-60-anos.html

Nodo 50, “Renta Básica de Ciudadanía”: http://www.nodo50.org/despage/not_prensa/opinion/renta_basica_de_ciudadania.htm

Postcarbon Institute: http://www.postcarbon.org/

Wall-E: http://www.disney.es/wall-e/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s